Aviat farà nou anys de la “pintada” que Enric Farrès va fer, amb falta d’ortografia inclosa voluntàriament, a la paret que dona al pàrquing del Casal, i ben a prop de la Fundació Josep Pla, aquell “De begades penso en Palafrugell”. (El meu país OC VII, 478).
L’article que Josep Pla en el volum “El meu país” comença amb: De vegades penso en Palafrugell, hi fa aquesta descripció dels seus orígens:
“Palafrugell fou una petita, insignificant població pagesa emmurallada fins que s’inicià la indústria surera. A l’Edat Mitjana, la població i les terres del terme foren tingudes en domini pel prior de Santa Anna de Barcelona. Així, durant molts i molts anys, el senyor de la vila fou la clerecia”.
I, al final d’aquest text acaba dient: “És un poble que no està per galindaines ni per orgues. La gent hi és molt sociable, mentre la sociabilitat no sigui una càrrega. Hi sol tenir un excel·lent paladar.”
Vaig ser ciutadà de Palafrugell el curs 1978-79, com a vicari jove de la parròquia de Sant Martí; un sol any que vaig acabar al Machu Pichu, o millor dit com a missioner als Andes del Perú.
Palafrugell és punt de referència dels pobles de l’entorn, per el CAP, per la Penya Blaugrana o per fer-hi simplement unes fotocòpies. També és referent parroquial i no sols per el tanatori.
Aquesta setmana passada he exercit de “peix fregit”, de palafrugellenc: he aprofitat la Garoinada per menjar una dotzena de garoines en un restaurant de Llafranc; i, encara, després de les garoines, un “catxoflino” de pollastre amb llagosta.
Regat amb un bon vi, i amb el sol que feia aquell migdia, la platja de Llafranc era un espai tranquil per la poca gent que hi passejàvem.
La Garoinada s’allarga fins a finals de març. Bona ocasió per acostar-se a Palafrugell o a les seves platges.
De vegades
El TSJC recolza a Palamós en el conflicte de l’aparcament del barri Es Pla
Imatge de la Plaça Vila Romà
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va resoldre el judici del solar de la plaça de Vila-romà a favor de l’Ajuntament de Palamós. Segons informa el Diari de Girona, l’antic propietari havia iniciat una demanda contra l’Ajuntament, reclamant que el solar és de la seva propietat i que l’Ajuntament hauria de pagar una indemnització de 98.000 euros.
La sentència presentada pel Tribunal conclou que l’Ajuntament de Palamós no està obligat a iniciar el procés d’expropiació forçosa de l’espai que ocupa l’aparcament. El jutjat ho va desestimar argumentant, segons informa el Diari de Girona, que hi havia una cessió tàcita del solar, malgrat que aquest no s’hagués inscrit al registre.
D’altra banda, el TSJC sí que va anul·lar la modificació del Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM), que havia promogut l’Ajuntament de Palamós el 2020.
L’espai en conflicte es tracta del Polígon d’Actuació Urbana 23, una àrea delimitada pel carrer de Gaspar Matas, la prolongació del de Zoilo Costart, i la riera de Bell-lloc. El 1989 va començar a expandir-se i va aconseguir 12 parcel·les urbanitzables a canvi de fer les corresponents cessions al municipi. Una d’elles era el solar afectat que, per error, l’Ajuntament mai va arribar a inscriure en el Registre de la Propietat. Després que aquest espai funcionés durant anys, i encara ho fa ara, com a aparcament públic, l’any 2016 es va tramitar el POUM per regularitzar la situació.
Josep Sala es torna a presentar a les eleccions d’alcaldia de Forallac
L’alcalde de Forallac, Josep Sala (Junts pel Poble), ha anunciat que es torna a presentar a les eleccions municipals, comprometent-se a treballar projectes nous pel municipi. En declaracions al diari El Punt Avui, Sala confessa que «el dia que no tingui idees i ganes, aquest serà el moment de plegar».
Després de trenta-sis anys governant amb majoria absoluta, Sala ha sigut partícip de les transformacions més importants de Forallac. La planificació del polígon industrial, entre el 1992 i el 1993, ha estat clau per ajudar a la transformació de Forallac i que s’hagi convertit en un referent a la comarca. L’alcalde explica que els darrers anys no han estat una gestió senzilla, ja que «calia conciliar moltes sensibilitats i, molt especialment, fer molta pedagogia». D’altra banda, continua defensant la creació d’aquest municipi com una suma d’identitats, perquè «la unió ens ha fet a tots més forts», diu.
Josep Sala, també ha estat president del Consell Comarcal del Baix Empordà i diputat a la Diputació.
Solius deixa de funcionar a partir d’avui
Avui és l’últim dia en què s’abocaran els residus municipals de Sant Feliu de Guíxols, Castell i Platja d’Aro, Calonge i Sant Antoni, Santa Cristina d’Aro i Llagostera al tercer vas de l‘abocador mancomunat de Solius. Demà començarà la clausura i segellament del dipòsit controlat.
Després de quatre dècades de funcionament, la vida de l’abocador de Solius arriba al seu final, però segons explica El Punt Avui, l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) considera l’opció de continuar fent servir les instal·lacions com a planta de transferència. Això deixaria una escletxa oberta en la batalla de Salvem Solius, agreujada perquè SOS Lloret s’oposa a l’arribada de més residus.
Davant la pressió de Salvem Solius, l’ARC va optar per oferir que la quinzena de municipis afectats –els cinc del consorci i una desena més del Baix Empordà i el Gironès– repartissin les seves restes entre les plantes de triatge prèvies a l’abocament a Vacarisses (Vallès Occidental) i Lloret, mentre que Torroella faria ús directament de les instal·lacions de Pedret.
El divendres, detalla El Punt Avui, l’Ajuntament de Lloret va negar-se a l’ús del dipòsit municipal, així que el director de l’ARC va haver de reconduir tots els residus, provisionalment, cap a Vacarisses, però amb un pretractament i compactació a Solius.
Sílvia Coll-Vinent: “Un escenari molt interessant per conèixer la relació entre Estelrich i Pla”
El divendres passat a les set de la tarda, la Fundació Josep Pla va acollir la presentació del llibre epistolar: Joan Estelrich – Josep Pla. Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950. Un acte a càrrec de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, Jordi Cornudella, editor d’Edicions 62 i Sílvia Coll-Vinent, professora de la Universitat Ramon Llull i curadora del volum. Per avançar-nos alguns dels detalls del llibre, ens ha visitat al Supermatí la Sílvia Coll-Vinent.
L’epistolari cobreix tres dècades i se centra a explicar la vida política, periodística, literària i cultural del país durant la dècada dels anys 20 i 30 a través de la informació de les correspondències entre Joan Estelrich i Josep Pla. Tal com declara l’editora, el llibre descriu la relació fructífera, franca i directa entre els dos autors.
Coll-Vinent comenta que en les cartes es pot veure “un escenari molt interessant per conèixer la relació que tenen i també la vida política, cultural i periodística d’aquest període, sobretot dels anys 20.” A més, afirma que ambdós depenien professionalment de Cambó i, de fet, Estelrich “ajuda a promoure Pla com escriptor.”
Estelrich li va encarregar moltes coses a Pla, qui just s’estrenava com a periodista en aquella dècada. “La relació era molt intensa durant aquests anys i també internacional.”
La tasca cultural d’Estelrich
Una relació periodística on Estelrich li encarregava a Pla articles per La Veu de Catalunya. Tal com descriu la curadora: “Un aspecte polític i cultural molt interessant que es tracta a l’epistolar.” Pla treballava per Cambó a través Estelrich.
De fet, Estelrich va ser un agent cultural i periodístic molt important al servei del país perquè es va encarregar de coordinar els corresponsals de La Veu de l’estranger, entre altres. També, Coll-Vinent va destacar la seva tasca com a director de la principal empresa cultural de Cambó. Per tant, el llibre és un reflex molt important de com ell va manejar la relació entre tots tres: Cambó, Estelrich i Pla.
Un recull de correspondències entre Pla i Estelrich
L’estudi, amb el qual s’ha pogut escriure aquest llibre epistolar, va començar fa molts anys gràcies al fons Estelrich dipositat a la Biblioteca de Catalunya. Un procés que ha finalitzat ara i que es va iniciar entre l’any 2008 i 2010. Coll-Vinent exposa que es va “fer l’estudi previ d’aquestes cartes perquè hi ha molts materials informatius que permeten precisar moltes informacions periodístiques, culturals i de les relacions entre ells.”
Sobretot remarca l’avantatge que “Estelrich ho va guardar tot”, bastant semblant a Pla. Per això, es compta amb la documentació original, la qual “es pot anotar i donar pistes amb molta precisió aquestes dades bibliogràfiques i culturals.”
Després dels anys 50 van continuar intercanviant-se correspondència, però comenta la curadora hi va haver «un silenci molt important» a causa de la guerra civil. Les cartes queden interrompudes i un cop acabada la guerra, la relació es refreda. «Anys més tard es reprèn i li segueix enviant encàrrecs a Pla però molt més tallada.» Finalment, es van retrobar anys més tard col·laborant a la revista Destino, «on ambdós tenen columnes pròpies a finals del 40 i principis del 50.»
Si voleu saber més informació, podeu trobar-la en el llibre Joan Estelrich – Josep Pla. Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950 que s’endinsa, a través de les seves cartes, en la relació d’aquestes dues figures catalanes.
