Ara fa pocs dies a Sant Feliu de Guíxols es parlava de la voluntat d’unir turisme, creativitat i cultura. O sigui, es plantejava fer un pas més en política turística. Mantenir l’oferta actual de natura, oci, comerç i gastronomia, i apostar per una singularitat que dona el fet cultural, ja sigui en forma de posada en valor del patrimoni, dels costums, de la història o de la creació de nous productes, en el seu cas un museu d’art.
Els experts explicaven casos d’èxit: la transformació que va suposar per a Bilbao la construcció del Guggenheim és prou coneguda, i és assimilada com això, un cas d’èxit. I passava igual amb la posada en marxa del Museo Carmen Thyssen a Màlaga. Literalment en les dues ciutats hi ha un abans i un després. I aquest després és extraordinàriament positiu.
Lògicáment és una aposta, i totes les apostes es poden guanyar o perdre. Trobaríem també casos de fracàs, suposo. Però l’aposta cultural té més números de sortir bé que de sortir malament, si es fa realment des d’una posició serena, tranquil·la, raonada, motivada, integradora i que posi en valor tot allò que realment és únic i aporta singularitat.
Jo no soc cap expert en estratègia turística, però la jornada em va donar a entendre la importància de la posada en valor de fer aflorar el que és genuí, ja siguin costums, formes de ser, elements propis i identitaris, i també posar en valor les experiències que poden tastar els turistes. Que el turisme no només ve a desconnectar i relaxar-se, sinó que també ve a experimentar, a «fer coses», coses com pintar aquarel.la després d’haver fet un curset amb un pintor local, fer ganxet després d’haver-ho après, o construir-se un gerro de terrissa, si algú prèviament li ha ensenyat.
La cultura, la creació, la creativitat, són elements que es poden afegir a l’oferta, i ser-ne determinants. Òbviament cada municipi apostarà per allò que creu més convenient. Alguns posaran l’accent en la natura, d’altres en la cultura, altres en la gastronomia o d’altres en l’esport.
El que es tracta és d’aprofitar moments així, congressos així, jornades així, per parar-se a pensar un moment i fer aquella reflexió que tant i tant i tant costa, en moltes ocasions, als pobles i ciutats del país. I no és altra de respondre, de forma serena i participada pel màxim volum de ciutadania, què volem ser quan siguem grans. Com ha de ser la nostra vila a futur. Si ja ens costa, com a persones, respondre la pregunta, encara hauria de costar més a les ciutats. Però és un repte apassionant i el millor és que tothom hi és convidat.
