La ràdio del cotxe em reprodueix una cançó d’en Lluís Llach que fa tants anys li va dedicar a na Laura, la seva companya d’escenari. La sento de lluny, distret, pensant en les meves coses, fins que una frase del cantautor em fa parar l’orella i em dona peu a tornar-me a abstreure: «La nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà», canta el noi de Verges. Una cerca ràpida m’informa que la cançó es va publicar l’any 77 del segle passat i penso que, més de quatre dècades més tard, hem capgirat l’equació. Vivim la joia de l’avui perquè ens angoixa, i molt, el demà.
No és cert, esclar. L’avui sempre serà angoixant, però en aquesta època de relacions de xarxes socials el més important és que mostrem al món, que és la pantalla del nostre mòbil, la joia que sentim. La joia del Jo, de l’aquí i l’ara.
Del demà no n’esperem gran cosa. No són bons temps per a la joia. Sequera, canvi climàtic, un món superpoblat, tecnologia que promet deixar obsolets als humans que l’hem creada. No és casualitat que la literatura i les pantalles s’hagin omplert de sèries i novel·les distòpiques. Vist avui, un món feliç com el que projectava la mítica sèrie de ciència ficció Star Trek, en la qual al segle XXIII la humanitat havia deixat enrere guerres, països, fams i malalties per dedicar-se a explorar l’univers buscant-hi altres formes de vida amb la intenció de fer nous amics, sembla tan naïf com impossible. Així que agafarem el pal de selfie i ens dedicarem a mostrar al món com en som de feliços en aquests instants, aquest estiu que ja s’avança, en una Costa Brava massificada i irrespirable. Que maco.
L’any 77, en Lluís i els de la seva quinta tenien motius per a l’optimisme; el dictador feia poc que havia mort, la democràcia semblava possible i el capitalisme triomfant ens feia pujar a l’ascensor social, com a individus i com a país. Ara en vivim el declivi, de tot plegat. Però també això passarà. I el futur, per més que ens costi veure-ho, algun dia tornarà a ser joiós.
