Necessitaria molts dits per comptar les vegades que he vist en directe Els Amics de les Arts. No mentiria si digués que és un dels grups catalans que més bé m’ho fan passar durant els concerts, ja sigui per la gràcia escènica que tenen els tres actuals membres del grup (més els sempre talentosos Ramon Aragall i Pol Cruells), per les seves cançons, que en directe guanyen encara més qualitat, o potser pel fet que mai saps el que passarà aquella nit.
Ells ja han començat dient que avui seria una d’aquelles nits. Cap Roig té aquell punt que mai saps què passarà. Un any es van posar a cantar «El meu avi». Aquest cop ens han sorprès amb «La Cristineta té una botigueta». Tot ha nascut per explicar que tenien una parada de marxandatge i que la noia que venia es deia Cristina. A partir d’aquí la bogeria que han creat ha estat màgica i els que hi érem no oblidarem la brutal cançó que s’ha tret del no-res en Dani, mentre en Joan Enric flipava i no sabia on mirar davant aquell moment.
Tot plegat passava després que en Joan Enric es posés molt content de comprovar com dues persones que s’havien aixecat de la butaca i havien marxat haguessin decidit tornar. Volia saber-ne el motiu, ja que ell tenia un somni recurrent on gent marxava a mig concert. Al final ha resultat ser una cosa molt normal com que s’estava fent molt de pipí.
Anècdotes i moments claus a banda, musicalment no es pot dir res dels directes d’Els Amics. Impecables i si en algun moment algú té un petit descuit un altre el salva. O quan en els bisos fan un medley de fragments de cançons, si no recorden quina era el públic ja hi diu la seva.
El concert s’ha iniciat amb el tema que dóna nom al disc «Allà on volia», una cançó que ja s’ha tornat una tradició que serveixi per obrir la gira. Al llarg del repertori han anat combinant cançons més recents amb clàssics del grup. I jo en tot moment em preguntava, quan podrem posar-nos drets i ballar els temes. I és que si un problema tenen els concerts amb seient és que sembla que no puguis acabar de divertir-te. Ha semblat que també el grup gaudia més quan veia a la gent dempeus celebrant la vida, la música i aquest espai tan bonic amb el mar, les roques i Calella de fons. Jo animaria al festival a que alguns concerts així més festius la gent els pogués gaudir drets almenys a la zona de platea, ja que si no sembla que no es pugui gaudir tant.
Moments destacables? La recuperació de ‘L’home que treballa fent de gos’. Una cançó que espero que no tornin a treure més del seu setlist. Ha de sonar sempre! De fet, amb ella ha estat el punt que els assistents de Cap Roig han dit fins aquí i s’han posat drets a gaudir al màxim d’aquella cançó. Després ha arribat la calma amb ‘Louisiana’, un tema que han volgut dedicar a totes les persones que dies abans del concert els hi han escrit missatges a la xarxa demanant a veure si podien fer alguna menció durant el tema. Que n’és de maca la cançó i que especial és per cada persona que se la fa seva per diversos motius.
Els bisos han començat amb el medley d’algunes de les seves cançons que moltes persones volen i que a vegades no sonen, com ‘La merda se’ns menja’ o ‘Armengol’. Preciós també el moment de ‘L’home que dobla en Bruce Willis’ i el final amb ‘Jean Luc’ i ‘Semblava que fossis tu’.
No sé exactament quin és el secret que tenen Els Amics de les Arts, però sempre que els veig en directe m’enamoro més d’ells. Aquest 2023 ja els he vist en tres ocasions i sé que en menys d’un mes els tornaré a veure i em tornaré a quedar enamorat del seu directe. I tot perquè no van amb el pilot automàtic com altres, ells es deixen emportar per les vibracions del lloc, per l’ambient, pel que passi a la platea, per la vida, per això tots som Els Amics de les Arts.
