Núvols lenticulars des de la Bisbal d'Empordà. Foto: Marc Vilà
Dimecres i també dijous continuarà l’estabilitat atmosfèrica i la gran amplitud tèrmica. Es repetiran les boirines matinals i ambient fresc a primera hora amb una temperatura mínima entre els 10 i 13 ºC i ambient càlid o calorós al migdia amb màximes que a l’interior del Baix Empordà arribaran fins als 28-30 ºC. Demà al matí és més probable que les boirines o bancs de núvols baixos siguin més extensos i triguin una mica més a desfer-se, però el sol també s’acabarà imposant.
De cara als darrers dies de setmana, la segona meitat de dissabte començarem a intuir canvis al cel amb una mica més de variabilitat i temperatura màxima més baixa, i diumenge notarem un ambient de tardor. Descens clar de temperatura, especialment pel que fa a la temperatura màxima i ja no repetirem els elevats valors de fins a 30 ºC que hem tingut els darrers 10 dies.
El temps anticiclònic doncs té els dies comptats i a partir de diumenge s’obre la porta a possibles precipitacions, encara per a concretar quan i amb quina quantitat, però sembla clar que la setmana vinent veurem ploure.
La setmana del 28 d’agost al 3 de setembre va quedar gravada com una fita heroica a la localitat francesa de Chamonix. Aquesta va ser l’escena de la PTL (Petite Trotte à León), una competició de trail running reconeguda com la prova de resistència més extrema organitzada per UTMB (Ultra-Trail del Montblanc). Aquest esdeveniment internacional de prestigi es desplega al voltant del massís del Montblanc, travessant territoris de França, Itàlia i Suïssa. Amb un recorregut de 300 km i un desnivell positiu acumulat de 25.000 metres, la PTL posa a prova fins i tot els més intrèpids atletes.
No obstant això, l’edició del 2023 va imposar un repte encara més gran del que solia ser. Les primeres jornades van estar marcades per condicions meteorològiques despietades, amb tempestes de pluja i neu que van posar a prova la determinació i la resiliència dels corredors. Només 57 dels 112 equips que van prendre la sortida van aconseguir creuar la línia d’arribada, destacant-se especialment dos d’aquests equips procedents d’Espanya, tots dos amb arrels catalanes. L’equip format per Xavier Rubau Trayter i Josep Ferrer Plana de Regencós, acompanyats d’Albert Muñoz Garcia de La Bisbal, va ser un dels qui va conquerir aquesta gesta monumental.
La PTL del Montblanc no és només una prova de resistència física, sinó també una de determinació i destresa mental. El fet que els membres de l’equip hagin de creuar junts la línia d’arribada requereix una coordinació excepcional i la capacitat de superar no només els propis límits sinó també els dels companys d’equip.
L’excel·lència d’aquesta fita es destaca encara més pel seu enfocament no competitiu; la PTL no estableix una classificació tradicional per als guanyadors, ja que finalitzar-la és en si mateix un veritable èxit. Aquest any, l’assoliment dels catalans Xavier Rubau Trayter, Josep Ferrer Plana i Albert Muñoz Garcia ressalta no només per la seva grandesa esportiva, sinó també pel seu fort vincle amb la comunitat catalana i, en particular, el petit poble de Regencós, que compta amb només 276 habitants.
Xavier Rubau ha definit l’experiència de la següent forma: «La nostra decisió de participar a la PTL va sorgir després de diverses curses d’ultratrail de llarga distància, de 100 a 180 km. Buscàvem una experiència més extrema i aventurera, i la PTL va semblar la resposta. La prova requereix equips de 2 o 3 persones, donat el seu alt grau de dificultat i les difícils condicions meteorològiques que podem trobar en alta muntanya.»
Aquests corredors experimentats ja havien participat en proves com la UTMB de 170 km i la TRANSGRANCANARIA. No obstant això, la PTL va marcar una diferència substancial, ja que implica una aventura en condicions més extremes que mai. La preparació no va ser diferent de les altres proves d’ultratrail, excepte pel fet que aquesta vegada havien de recórrer el doble de distància.
“L’experiència de la PTL no es pot explicar amb paraules; és una prova que has de viure per entendre com es superen les barreres físiques i mentals enfrontades en condicions extremes”.
Aquests intrèpids corredors van completar la prova en 149 hores i mitja, lluitant contra la fatiga, les al·lucinacions i les barreres horàries establertes que limitaven el temps disponible per a la cursa a un màxim de 151 hores.
Aquesta fita no només és un testimoni de l’extraordinària determinació i dedicació d’aquests atletes catalans, sinó que també és un punt d’orgull per la comunitat local i un recordatori que no hi ha límits per als somnis i les metes que hom es proposa a aconseguir. Xavier Rubau, Josep Ferrer i Albert Muñoz han demostrat que estan a l’alçada de les proves més dures del món del trail running, i el seu èxit perdurarà com una història inspiradora de superació i resiliència.
Avui m’estreno en aquesta secció amb una qüestió que em dona voltes fruït d’una sèrie d’articles d’opinió centrats en l’art. La pregunta és la següent: «Seria millor el món sense els ‘filantrops’?»
La filantropia, amb les seves arrels immemorials, ha experimentat una transformació sorprenent. La paraula «filantropia» té el seu origen en el grec antic i significa resumidament «amor a la humanitat». Sovint, es relaciona amb la imatge pública dels donants i la seva generositat. Però aquí rau la primera pregunta crítica: Els filantrops són impulsats per altruisme o simplement busquen reconeixement?
Mirant enrere en la història, observem com els mecenes han tingut un paper fonamental en el desenvolupament de l’art i la cultura al llarg del temps. Han estat, per dir-ho d’alguna manera, els patrons moderns que han recolzat figures com Leonardo da Vinci o Michelangelo, Mozart o Beethoven per citar-ne algun exemple però que tots situem en el nostre radar. No obstant això, la relació entre els filantrops de gran abast i les institucions que reben els seus fons és més semblant a una partida d’escacs on tothom intenta moure les peces a seu favor.
I ara, aquí entra la part més sorprenent del debat. Resulta que els «megafilantrops» poden tenir més influència en la política i les institucions públiques amb els seus diners que molts polítics amb els seus vots. Això planteja preguntes fonamentals sobre qui realment té el timó de la democràcia. D’altra banda, no podem oblidar les crítiques dirigides a aquesta generositat amb butxaques ben plenes.
La filantropia és doncs, una qüestió complexa i multifacètica. I, tot i que no podem afirmar amb certesa si el món estaria millor sense filantrops, és evident que necessitem un debat públic informat i regulacions més estrictes per assegurar-nos que els beneficis superin els riscos.
Aquest és un tema que, sense cap mena de dubte, continuarà sent motiu de converses i debats en els anys que vindran. Però sigui com sigui, la filantropia ben entesa m’evoca a dos autèntics quixots contemporanis del Baix Empordà: en Ramon Mascort i l’Antoni Vila Casas, que, fa pocs dies ens va deixar. Amb les seves dedicacions, aquestes dues figures fan que la filantropia, tot i ser complexa, recordi que sempre hi ha lloc per la generositat i el compromís envers la humanitat, i és difícil imaginar que el món seria millor sense les seves contribucions.
La P.A.W.N. Gang tanca la gira #respawn a la Sala Wolf de Barcelona
La banda barcelonina deixa enrere una gira espectacular que ha suposat la celebració del seu desè aniversari sobre els escenaris amb un concert final de gira el pròxim 11 de novembre a la Sala Wolf de Barcelona dins de Curtcircuit.
La P.A.W.N Gang, Pretty Ass White Niggas Gang, és la font d’inspiració de tota una promoció d’artistes i grups d’estil urbà. Un moviment que a dia d’avui ja s’ha convertit en el fenomen musical i cultural de tot un país! 2011 va ser l’any de naixement de la P.A.W.N Gang i des d’aleshores, la seva popularitat ha anat creixent fins ara, per fer un estil totalment desconegut en aquell moment a Catalunya i a tot l’Estat.
Després de deu anys voltant per tot el país presentant diversos treballs, des del seu primer LP ‘Pretty Ass White Niggas’ (2017), fins ara, l’última mixtape ‘RESPAWN’ (Delirics, 2022), s’han guanyat l’amor de tot el públic i mitjans i s’han consolidat com els pioners, els referents d’aquest moviment. Fins i tot, van arribar a idear i publicar un diccionari amb les paraules de l’argot Trap que ara utilitza tota una generació!
Ara és el moment de celebrar que la P.A.W.N Gang segueix més activa que mai. Després de l’èxit rotund de ‘RESPAWN’ -un àlbum que ha suposat un abans i un després en la trajectòria musical dels artistes, ja que suposa el renaixement del grup després d’una dècada de música- s’acomiaden d’aquesta etapa i emprenen un nou camí ple d’innovacions amb temes que ja han avançat com ‘Sassa’, on han reviscut en concerts la seva trajectòria, o bé, ‘La Paka’, el primer “corrido tumbado” en català, i també ‘Ganas’, un tema on innoven amb el House, perquè la P.A.W.N Gang sempre va un pas per endavant i una altra vegada, ho tornen a demostrar!
No et perdis el tancament de gira de la P.A.W.N Gang el pròxim 11 de novembre a la Sala Wolf, on s’omplirà de sorpreses amb el públic, col·laboracions potents a l’escenari i una festa difícil d’oblidar.
I ho farà abans del que estava previst. Després d’abandonar el torneig de Wimbledon per una lesió a l’esquena, al mes de juliol passat, la begurenca va anunciar que donava per finalitzada la temporada i que no tornaria a jugar fins l’any vinent.
Però sembla que l’evolució ha estat més favorable del què es preveia, i Badosa ha estat convocada per disputar la fase final de la Copa Billie Jean King representant Espanya.
La competició, que es celebrarà a Sevilla entre el 7 i el 12 de novembre, ja fa uns anys que va agafar el relleu de l’antiga Copa Federació.
Juntament amb la baixempordanesa, el combinat espanyol estarà format per Sara Sorribes, Rebeka Masarova, Cristina Bucsa i Marina Bassols.
Es tracta de les cinc jugadores espanyoles amb millor rànquing mundial actualment, i ara caldrà veure quines disputen els partits individuals, i quines conformen el doble.
La decisió la prendrà la seleccionadora Anabel Medina, i Espanya estarà enquadrada en el grup C on haurà de jugar contra Polònia (que té la baixa de la número 2 del món, Iga Swiatek) i Canadà.
