Després del parèntesi nadalenc amb vacances escolars pels nens i maratons gastronòmics pels grans, i festival de paper de colors, capses de cartró i regals de tota mena per rematar-ho tot, arriba l’hivern amb més fred però amb els mateixos problemes que ens va deixar la tardor.
Torna la inflació, la manca d’habitatge social -i no només per culpa dels habitatges d’ús turístic-, i ens segueix acompanyant la sequera.
Tot i que sembla que aquesta setmana, s’obrirà un petit parèntesi d’un parell de dies, on plourà arreu del país, ja s’ha esfumat l’auguri d’una llevantada com deu mana, que ompli rieres i torrents.
En aquesta edat -la meva- d’enyorar, hom recorda amb tristor com s’han anat perdent les llevantades tradicionals. Cada primavera amb el temporal de les faves al maig i cada final d’estiu amb el rentabotes.
Dos o tres dies de temporals i de pluges intenses que garantien les collites d’estiu i que deixaven la terra a punt per llaurar i sembrar a la tardor.
Malgrat que fa temps que les rieres no corren, les fonts no brollen, que sentim parlar de canvi climàtic a tot hora, que veiem a bosc centenars de pins, alzines, roures i fins i tot suros, que s’han mort per falta d’aigua, tinc la sensació que molta gent no ha entès encara, el nivell de dramatisme que això representa pel paisatge, per la fauna autòctona, per la ja prou malmesa economia agrícola, i també per la nostra tradició vital, per allò que hem anomenat com la nostra manera de viure.
Hi ha massa gent que no en prendran consciencia fins el dia que l’aixeta de la seva cuina o de la seva dutxa deixi de rajar.
Bon any a tothom i si fos plujós, molt millor
