Adrià Pujol Cruells: Bon dia, Francesc. Ens feia il·lusió tenir aquesta conversa amb tu. Hem fet una ficció sonora, Aquella nit al Tiffany’s, inspirada en uns fets dels quals vas ser protagonista, però en el fons el que ens interessa és l’època: el tardofranquisme i aquella mal anomenada Transició. Per començar, fins a quin punt la vostra generació és hereva directa de la desfeta de la Guerra Civil?

D’alguna manera en som hereus. A mitjans i finals dels anys seixanta, molts joves vam rebre aquest llegat a través de lectures, converses i del contacte amb gent més gran. A vegades és el frec amb persones que en saben més que et fa veure que el món on vius és tancat i que hi ha una realitat molt més ampla. Si tens inquietuds, t’hi acabes comprometent.

Adrià Pujol Cruells: Sou una generació que es polititza molt ràpidament.

Sí, però no érem cap grup estructurat. Érem amics: compartíem lectures, anàvem a recitals, al cinema, fèiem sortides. No hi havia ni estatuts ni programa. A més, Girona era un desert des del punt de vista organitzatiu. Les forces polítiques havien estat perseguides i pràcticament no hi eren. Això feia que la gent jove busqués referents com podia.

I tot això en un context en què arriben nous vents: el Maig del 68, la guerra del Vietnam, la Nova Cançó, una certa obertura cultural…

Exacte. Tot ens arribava amb força, encara que fos de manera fragmentària. Hi havia una intuïció molt clara que el món es movia i que aquí no passava el mateix. I això et despertava. En el meu cas, venia d’un ambient religiós i conservador, i quan descobreixes lectures, música i idees noves, t’hi acostes perquè hi trobes aire. Trenques amb uns lligams i s’obre un món.

“El compromís polític no existeix sense contradicció personal.”

Us polititzeu gairebé de cop.

Sí, però també cal dir que no era un moviment homogeni. Si mires les comarques de Girona, hi havia joves amb inquietuds a molts llocs. T’arribaven brots de protesta, de crítica. El Maig del 68, encara que fos de lluny, tenia impacte. Tenies setze o disset anys i descobries idees que qüestionaven fins i tot la moral familiar.

Hi ha diversos alliberaments en marxa: el sexual, el nacional, el social…

Sí, però molt intuïtiu. No parlàvem d’ecologisme, feminisme o pacifisme com ara. Però pels fets, ja hi érem. Era més una necessitat de llibertat en tots els àmbits. També hi havia una preocupació incipient pel territori, per exemple amb el turisme, tot i que no ho teníem elaborat teòricament.

Com ho expliquem avui als joves? Com els fem entendre que això no eren batalletes, sinó una realitat dura i perillosa?

Amb molta prudència i sense superioritat moral. No podem donar lliçons. Cada època té el seu context. Ara es diu molt que no hi ha jovent, que no hi ha relleu, però no és veritat. Fa poc vaig anar a una gran manifestació per l’habitatge a Barcelona i jo semblava l’avi perdut al mig de tanta gent jove. El jovent hi és, però amb altres problemes.

I amb altres formes de compromís.

Exacte. Nosaltres vivíem la censura, la prohibició. Llegir era gairebé un acte de ruptura. Buscar una revista censurada era un desig. Ara això no passa, per sort. Per tant, les formes de mobilització són unes altres.

Tu dius que “desapareixes el 69 i reapareixes el 76”.

Sí. És un buit molt gran. Però no vaig perdre mai el fil. A la presó, o recuperes energia mental o t’hi podries. Hi havia debat, confrontació d’idees, gent de molts llocs i tradicions polítiques. Això et força a llegir, a estudiar, a entendre millor la realitat.

I quan surts, tot ha canviat.

Sí. Franco ha mort, hi ha una altra situació, però també noves contradiccions. T’adones que construir una societat més justa és molt més complex del que imaginaves.

A la sèrie hi posem una idea: éreu feministes, ecologistes i pacifistes, però els noms encara no existien.

En el meu cas, sí. Era intuïtiu. La defensa del territori hi era, però no estava conceptualitzada. Amb el turisme es van fer moltes coses malament, tant des del punt de vista institucional com privat, i això encara ho arrosseguem.

Creus que avui es poden tornar a donar condicions perquè una generació es polititzi de manera semblant?

Es polititzarà d’una altra manera. Cada època té les seves formes. Però la desobediència continua sent una eina potent. El que es va viure amb l’1 d’Octubre, amb totes les crítiques que es vulguin fer, és una lliçó. Quan hi ha consciència col·lectiva, la desobediència pot canviar coses.

I no és patrimoni només dels joves.

No. Hi havia molta gent gran desobeint. Això és important: la desobediència depèn de la consciència, no de l’edat.

“No podem pensar que nosaltres ho vam fer millor que els joves d’ara.”

Et pesa que sempre se’t relacioni amb els fets del Tiffany’s?

Sí, pesa. És una cosa que m’ha perseguit. Han passat més de cinquanta anys, però continua pesant. Érem molt joves, jo era un pelacanyes, amb bona fe però amb poca consciència de la complexitat. I una vida et pot canviar en un moment.

Però no es pot llegir tot en termes simples.

No. No es pot reduir a culpa o perdó, a bé o mal. Això simplifica massa. La realitat és molt més complexa.

El podcast no gira tant al voltant dels fets com del retrat d’una època.

I això és el més interessant. Permet entendre les contradiccions, els debats, les tensions. I evita un error: pensar que nosaltres ho vam fer millor que els joves d’ara. Això no és veritat.

“Mentre no causis un perjudici greu als altres, tens dret a equivocar-te.”

Què podem transmetre, doncs?

Acceptar la realitat tal com és i actuar de bona fe. I entendre una cosa fonamental: el compromís polític no existeix sense contradicció personal. Tots la portem a sobre.

I el dret a equivocar-se.

Exacte. Mentre no causis un perjudici greu als altres, tens dret a equivocar-te.