Bon dia. La història la fem entre tots, però només hi ha algú o pocs més que l’expliquen, I no pas sempre. De tant en tant. Al Baix Empordà, però no pas a pertot; també a Catalunya, però tampoc a pertot, hem tingut la sort que sovint hi ha hagut gent – no gaires- que ha estudiat la història d’aquest país desinteressadament, que ha estat mesos i anys consultant altres llibres i documents, anant a arxius o allà on fos i que ha acabat explicant-nos-la. Naturalment, sempre provisionalment i també, és clar, sempre en part. I naturalment tampoc no pas totes les èpoques i tampoc arreu.
Fa uns mesos, vaig comprar en una parada de llibres de vell, a preu de saldo, sis llibres de la col·lecció Biografies Catalanes que va dirigir Jaume Vicens Vives i que va publicar a l’editorial Teide durant la dècada de mitjans anys cinquanta del segle passat. Avui, aquests llibres costen de trobar perquè només va reeditar-los a principis dels anys noranta el diari El Observador i també perquè, en alguns ambients, Jaume Vicens Vives no està de moda. Ha passat molt de temps. Naturalment, com pràcticament en tot, també la història amb la seva interpretació ha d’evolucionar perquè sempre convé anar més a fons i perquè no és bo que res quedi estàtic. Però l’aportació d’historiadors com Jaume Vicens Vives, Santiago Sobrequés, Ferran Soldevila, Martínez Ferrando i tants d’altres va ser fonamental perquè aquest país, Catalunya, i perquè aquesta nació, els Països Catalans, no sucumbissin a l’onada espanyolitzadora i uniformadora amb què ens volia enfonsar el franquisme. Que avui algunes de les facultats catalanes d’història estiguin dominades per historiadors més espanyolistes que no eren tota aquella escola d’historiadors de què estic parlant no diu gaire res a favor dels que hem vingut després i sobretot vol dir que no tot ho fem bé. Afortunadament, però ni això passa a totes les facultats, ni tampoc els llibres que escriuen molts d’aquests historiadors no estan a l’alçada del que van fer Jaume Vicens i Vives i molta d’aquella gent. I al capdavall, a més, la història és la història. Es pot manipular, però no es pot canviar. I la història de la no exactament ben anomenada Corona d’Aragó, és sobretot, en gran part, la història de la Catalunya medieval i de tots els territoris de parla catalana. I dic sobretot perquè això ha estat així. És innegable.
Escric també això la setmana abans que a l’Arxiu de la Bisbal presentem un llibre que va escriure en Jordi Frigola i Arpa, un home que havia llegit i que havia estudiat tots aquests llibres de què ara els parlo. Serà el 18 d’abril a dos quarts de vuit del vespre. Durant anys, durant molts anys, durant massa anys fins i tot si tenim present el nombre de planes que ha acabat escrivint, en Jordi Frigola va estar parlant d’aquest llibre. Es titula Història de la Bisbal. Retrat d’una vila cinccentista, i formava part d’un projecte força més ampli: estudiar la història de la Bisbal entre els segles XVI i XIX. El projecte ha quedat en un llibre que encara no té dues-centes planes. Molt poc. Però no em sembla tampoc que hi hagi gaires poblacions del Baix Empordà o de les altres comarques de Catalunya que tinguin un llibre que estudiï tan especifícament el segle XVI. Hi ha molt més a dir, hi ha molt més a fer i hi ha molts documents que encara no ha consultat ningú. Però la història de la història es fa també entre uns quants, i no entre tots, i sense tants i tants historiadors locals com hi ha i com hi ha hagut desconeixeríem molt més la història col·lectiva de tots nosaltres. Esperem que més aviat que tard hi hagi algú o molta altra gent que continuï la feina d’en Jordi Frigola i de tants i tants altres historiadors locals com hi ha hagut i com hi ha encara a Catalunya. Ni que sigui perquè l’estudi del nostre passat és com una escala que hem d’anar estudiant i coneixent i llegint i pujant entre tots, esglaó a esglaó, perquè és també entre tots com anirem sabent d’on venim.
