Eye Tana parla d’amor i processos creatius des de ‘Distancia’
Aitana Gilabert presenta el seu tema propi ‘Distancia, explicant-nos el seu significat, l’origen i la reflexió de la cançó.
D’un llampec del segle XVI a Napoleó
En Pol Lloberas fa un recorregut a través de la història connectant dos esdeveniments que sembla que no tenen relació. Avui travessem els Pirineus perquè si no hagués caigut un llampec a Alemanya fa cinc-cents anys, Napoleó probablement no hauria estat francès.
Shawn Mendez i The Vaccines, entre els internacionals de la setmana
Marc Clapés ens actualitza del panorama musical internacional destacant els noms de Shawn Mendez, The Vaccines i la versió de ‘I’m not the only one’ de Sam Smith.
Tendresa, il·lusió i màgia: Ginestà aterra al Portalblau
Els germans Júlia Serrasolsas i Pau Serrasolsas van ser els protagonistes del Festival Portablau aquest divendres 2 d’agost. Els barcelonins estan de gira presentant el seu nou àlbum “Vida meva”.
El concert no va començar gaire bé. La previsió meteorològica no era gaire favorable i van tocar «De tot el món», una de les seves cançons més conegudes, i després van haver de parar. Amb seny i serenitat la Júlia va informar que havien de deixar de tocar una estona perquè hi havia material electrònic i podia ser perillós.
Per sort, la tramuntana va fer la seva feina i es va emportar la pluja cap a un altre lloc i els germans Serrasolsas van poder continuar amb el seu espectacle.
L’ambient no era gaire jove, però eren molt animats tot i estar asseguts. Els cantants ajudaven a animar la festa, però remarcaven que estaven molt contents de poder tocar en un espai més tranquil perquè així podien tocar cançons molt maques i més calmades, que no podrien tocar en una Festa Major.
Ginestà va apostar per una cromàtica de contrastos amb el negre i el blanc. La Júlia portava un top negre i uns pantalons blancs. En canvi, el Pau portava una camisa blanca i uns pantalons negres. La seva coreografia no era gaire atrevida, però es combinaven a la perfecció per transmetre aquesta connexió fraternal que posseeixen.
Van sonar cançons com amor incondicional, estimar-te com la terra, L’Eva i la Jana… Una de les cançons més importants del festival va ser Mama. Els germans explicaven que cada vegada que la cantaven pujava la seva mare a l’escenari, però que avui no havia pogut venir i que igualment li dedicaven a la Glòria, una dona que sí que estava present i que els havia cuidat des de petits.
Tanquen el concert amb La meva sort, una de les cançons del seu últim disc, i sense pensar-s’ho dues vegades, tot el públic s’aixeca a donar-ho tot.
Gràcies, Júlia i Pau, per la vostra tendresa, sou la nostra sort.
Els dos que improvisen arrasen durant la primera nit del festival Riures
La nit prometia. El festival Riures de Calonge i Sant Antoni ja s’havia estrenat a primera hora del vespre amb Fel Faixedas i Carles Xurigera, amb gairebé tots els seients del Collet ocupats. Però la nit del festival culminava amb l’espectacle ‘Dos que improvisen’ amb Judit Martin i Jordi Soriano, que també estava gairebé del tot ple.
Abans de començar, i en un ambient distès i relaxat, tots dos artistes van voltar pel públic amb bolígrafs, paperets i una urna. No, no era per fer un referèndum, sinó que la intenció era demanar-nos que escrivíssim una frase. Aquelles paraules havien de servir per configurar el show que estàvem a punt de veure. I ben al contrari del què es pot pensar, la imaginació del públic va ser del tot curiosa.
Dos quarts d’onze i tots dos improvisadors surten dalt l’escenari. Primera improvisació amb dos paperets de la mateixa urna que instants abans s’ha anat omplint amb les paraules del públic de Sant Antoni. La sorra al cul i «uns collonets de vellut» són el que marquen aquesta primera improvisació on Judit Martin i Jordi Soriano són els espies més peculiars de les pel·lícules de baix pressupost. El que sí que és del tot segur és que ja tenen el públic a la butxaca.
En els següents esquetxos van sortint més paperets amb temes tan rellevants com «pintar la façana», «qui dia passa any empeny» o «l’Alfonso té un cotxe de color burdeos». Complicat d’improvisar? Per la Judit Martin i en Jordi Soriano no hi ha problema, ans al contrari. L’espectacle, a més, no es produeix únicament dalt l’escenari. «Al final no som únicament dos que improvisen, sinó que en som tres», apunta Martin fent referència a una de les companyes de la taula de so que acompanya totes les improvisacions de manera magistral.
I aquest espectacle, com es pot entreveure, no tindria sentit sense el públic, que no va parar de riure durant tota l’hora i mitja que es va allargar la improvisació. A més, cal aplaudir els quatre valents que en diferents moments van pujar dalt l’escenari que van formar part, en certa manera, de la improvisació de tots dos actors.
Abans de començar, en una conversa amb Judit Martin i Jordi Soriano, vam parlar de la salut de l’humor en català. Tots dos van coincidir a dir que durant els últims anys està agafant força i, sobretot, en formats com la improvisació. A aquesta valoració cal afegir-li el fet que gran part de les entrades pel festival Riures d’aquest cap de setmana a Calonge i Sant Antoni estiguin esgotades. Per això, vull deixar això apuntat: la salut de l’humor en català és boníssima i espero que ho continuï sent en els propers anys. De ben segur que amb festivals com el que s’està fent durant tot aquest cap de setmana a Calonge i Sant Antoni podrem gaudir-ne durant molts anys.
I amb l’espectacle acabat i deixant enrere el Collet no puc evitar pensar «Ai, quin riure», una frase que m’ha acompanyat durant tota la nit.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.