Cinquena entrega de la secció de Ràdio Capital «La gran novel·la del Baix Empordà», on l’Adrià s’ha hagut d’afrontar al repte de continuar escrivint la història del Plutarc Cuplés a partir de l’element «CATAMARÀ», proposat per una turista argentina afincada a Pals. Llegim i escoltem com continua:

III

“Catamarà”

(Platja de Pals)

Gabriel García Márquez va somiar una vegada que assistia al seu propi enterrament, a peu, caminant entre un grup d’amics, amb ànim festiu. Se sentien tots contents; en especial ell, per l’oportunitat que li brindava la mort de reunir-se amb els seus amics de Llatinoamèrica. Al final de la cerimònia tots marxaven, menys ell, que s’havia de quedar. «Ets l’únic que no se’n pot anar», li exigia algú. Aleshores l’escriptor va comprendre que morir és no tornar a estar mai més amb els amics.

Potser per això, en Plutarc Cuplés s’esperava trobar-se a l’Altre Costat ni que fos un amic de la Primària. Seria divertit veure la Joana, la noia que menjava ceres a classe, o el Tomàs, a qui van expulsar per un excés d’inserció de xinxetes als seients dels professors. Però la mort era una altra cosa: l’Empordà tot desert, sense ni una sola ànima, i ell tot sol caminant sense aturar-se d’una banda a una altra, com si demanés caritat.

Fins que va arribar al port de Fornells. Allà l’esperaven una dotzena d’embarcacions disposades en filera, de la més petita, una trista xalana de fusta, fins a la més grossa de totes, un catamarà de luxe. Entremig, llaüts d’encesa, llanxes, sardinals i barques de bou.

L’encarregada del port era una parca, tota fosca, amb barret de pescador. Li va explicar que, segons els mèrits que havia acumulat en vida, el difunt s’embarcava cap al cel amb un tipus o un altre de barca. I que per haver sigut una mica ineficient, a en Plutarc li corresponia la xalana.

Va protestar. A què es devia aquella decisió?

—Els difunts sou avaluats per un jurat expert format per les principals deïtats de la religió que processàveu, així com una selecció de testimonis que al·leguen a favor o en contra de la salvació de la vostra ànima. En el teu cas, Plutarc, ni vius ni morts et tenien gaire estima. —va explicar-li la parca, inalterable.

—Vius, morts, tots uns fatxendes. En vida no he cregut ni en cap religió, ni en cap relació humana, i per tant em toca a mi mateix escollir com m’enlairaré.

D’una revolada va fúmer un cop de peu a la parca, que va caure a l’aigua com un pes mort, i va arrencar a córrer fins a l’extrem oposat del port.

En Plutarc Cuplés sempre havia volgut conduir un catamarà. Si no ho havia aconseguit en vida, no desaprofitaria l’oportunitat de fer-ho ara que estava mort. 

Corregint García Márquez: Morir és no tornar a trepitjar mai més terra ferma.

El següent element que l’Adrià ha hagut d’introduïr a la novel·la ha sigut «BICICLETA», a petició d’un vianant interceptat a la Cala S’Alguer de Palamós. Veiem com avança la trama:

II

“Bicicleta”

(Cala S’Alguer, Palamós)

En Plutarc havia conduït molts tipus de vehicles al llarg de la seva vida: programes de ràdio, sobretot —el Ferrari dels vehicles comunicatius—, però també havia conduït la seva cosina a l’altar, i abans que això havia arribat a condir l’electricitat per tot el seu cos, una vegada que es va enrampar amb el carrusel del centre comercial Cavallers. Durant una època va conduir patins de pedals a Sa Riera; feia riure veure’l transportant turistes amunt i avall, a deu o dotze euros l’hora, tot i que ell sabia que hauria pagat molt més per anar al gimnàs i fer l’exercici de cames que l’exigien les barquetes. La bicicleta, que va venir després, per a en Plutarc era una extensió terrestre dels patins: si tancava els ulls, enmig d’un camí, a bord de la seva bici llampant, podia imaginar-se cavalcant les aigües. Era una altra de les seves maneres de mantenir-se al mar, que tant li agradava, fora del mar.    

            Aquell matí va sortir de la ràdio i es va muntar a la bici d’un salt. No hi havia ningú a prop per demanar-li que llegís el missatge de la carta, així que va fixar el rumb a Sa Riera per demanar ajuda a algun veí seu. Des de Begur agafava velocitat ràpidament. Tot era baixada. Aleshores tancava els ulls i es deia, fluixet: “Una onada de les grosses!”. Pedalava a tota velocitat per engrapar-la de ple, com un surfista expert. A bord dels patins de pedals, anys enrere, tan sols s’havia accidentat una vegada que, tot remolcant un matrimoni vienès, s’havia quedat adormit sota un sol d’agost empipador. Rere seu, la parelleta vinga a fer-se petons, i ell que en somnis també se’ls feia amb alguna actriu famosa, i a la que ningú s’ho esperava ja s’havien estavellat tots tres contra una roca. Per culpa d’aquells ulls tancats va haver de tancar el negoci, i ara s’havia de conformar a anar en bicicleta. Que n’era, d’avorrit, pedalejar en sec! En això pensava mentre baixava el pendent fins a Sa Riera, els ulls tancats de nou, imaginant l’onada. Si hagués sigut més intel·ligent, hauria recordat, no tan sols l’accident en patí, sinó també la corba endimoniada a l’altura de Mas Gispert, d’un angle més agut que el crit que va acompanyar la caiguda d’en Plutarc. Des de la distància algú el devia haver vist sortint disparat com una bala. “Iaio, has vist aquell jabalí, com vola?”. “No volen pas, els senglars. Fes el favor de venir a dinar”.

Així que això era el que se sent quan t’atrapa una onada quilomètrica. Aquest dolor recorrent-li la columna. Aquesta pau de sentir-se finalment flotant tot sol a alta mar.