Fede Álvarez, va ser el responsable del remake de Posesión infernal. Aquella haguera estat considerada una bona pel·lícula si no hagués estat per les inevitables comparacions i que en cap cas superava a l’original. Malgrat el seu intent d’allunyar-se’n, fent una proposta de terror autèntic i renunciant a l’humor negre que caracteritza la saga, Álvarez va ser capaç de demostrar molt d’ofici en el gènere. Si som capaços d’oblidar-nos de la trilogia de Sam Raimi i la valorem per ella sola, Posesión infernal era una bona pel·lícula amb moments absolutament esfereïdors.
No respires és una nova col·laboració entre Álvarez i Raimi que representa un salt de gegant en la carrera del director uruguaià. Els protagonistes són tres joves que assalten la casa d’un home ric i cec. Creuen haver trobat la víctima perfecta, però estan equivocats. Tant bon punt intenten fugir de la casa, els rols canvien i els adolescents es trobaran lluitant contra un perillós psicòpata per la seva supervivència.
Álvarez dirigeix amb una mestria admirable que ens va creure que posseeix un grau de veterà que no té. Res a dir davant la perfecció d’aquest thriller de terror construït a partir d’un guió impecable i unes interpretacions molt bones, sobretot la de l’incommensurable Stephen Lang i de Jane Levy que repeteix amb Álvarez i que ben aviat veurem en un munt de projectes interessants.
La pel·lícula t’atrapa ràpid i l’acció no es deixa esperar. No respires, es mou còmodament en el thriller de terror i amb tota seguretat serà la proposta més interessant de gènere que hem vist aquest any. Els seus girs de guió i els passos endavant que dóna la pel·lícula quan creus que no pot donar més de sí, sorprenen i angoixen a parts iguals.
No respires esdevé un exemple cinematogràfic de domini de la tensió, amb un muntatge excel·lent, un guió al servei de la pel·lícula que hauria d’ensenyar-se a les facultats com un exemple de treball de gènere.
- Publicitat -
