Se sol dir que el setembre i l’octubre del 2017 van ser mesos d’incertesa. Sí, ho van ser. Però quan els comparo amb la sensació que experimento ara mateix, trobo que no s’hi sembla gens. Ara mateix, hi ha molta més certesa.
Fins el 27 d’octubre de 2017, la situació la dominava la política. Imperfecta com és, saps que, al capdavall, tot estava en mans de la gent. Amb els vots, amb la mobilització, amb les urnes. I era una incertesa que es podia digerir gràcies a l’acció col·lectiva.
Des de llavors, hem viscut dos anys d’inseguretat més intensa, i incomprensible. Incertesa judicial. La política ha donat pas a la justícia (una frase que s’ha dit mil vegades, tantes, que fa vergonyeta repetir. Però que defineix bastant la realitat). I ara, el futur del país depèn d’un grup molt reduit de persones. Els jutges del Tribunal Suprem, i ara, del magistrat de l’Audència que ahir va enviar a presó set activistes que, a hores d’ara, no tenim cap indici real que siguin terroristes. I a aquestes persones no els controla ningú, ara mateix. La seva interpretació de la llei, la seva formació, la seva experiència vital, el seu entorn, els seus valors. Tot això pot fer avançar la societat catalana, o dur-la endarrera desenes d’anys.
La sort, el petit bri d’esperança: el front comú dels partits independentistes i els comuns al Parlament per rebutjar els empresonaments. Esperem que aquesta suma es mantingui els propers mesos.
